Els que hi heu passat ja sabeu de què va. Embrancar-se en una reforma o en una obra d’altre mena ens permet connectar amb un cúmul d’emocions, com són la ràbia de la injustícia (quan no ens fan el que volíem), la por de com quedarà (quan no confiem plenament amb el nostre criteri, amb la nostra elecció o amb el professional), l’alegria de la celebració (en cada final d’etapa, cada cosa bonica, cada pas).
L’estrés es fa present perquè tenim mil coses al cap, i els que treballem, som pares, i ens autogestionem l’obra encara ho tenim més complicat. Sembla que el dia hauria de tenir 48 hores i encara no acabaríem, oi?
La meva tasca com a coach m’ha permès disposar de recursos personals clau per superar les petites crisis, mantenir la calma i evitar emmalaltir perquè, tot i que sembli exagerat, pots acabar malalt.
Algunes reflexions que vull compartir amb vosaltres, sobretot amb els que passeu per una experiència semblant són que per sobreviure a una obra i un trasllat ens ajudarà molt:
– Adaptar-se al canvi i gestionar imprevistos. Quan el desastre és tan gros que no es pot tirar enrera, buscar quina és la solució. Sempre hi ha una solució que ens deixarà més o menys tranquils. És important trobar-la, negociar-la si cal amb l’industrial i gestionar la nostra enfadamenta de manera que puguem comunicar-ho des del “jo sento”.
– Ser organitzat i planificar les obres com si d’un projecte professional es tractés (calendarització, pressupost en fulla de càlcul, llista de tasques, reunions periòdiques…).
– Tenir molta paciència. Amb el ritme, amb els conflictes, amb la parella (acceptant que cadascú té la seva manera de veure i viure els aconteixements), amb els fills si n’hi ha.
– Tenir habilitats socials per tractar amb els industrials: una barreja d’assertivitat, determinació en el discurs i empatia, per no caure en la desesperació. És a dir, posar-se a la pell de l’industrial, acceptant la situació, també ens ajudarà.
En definitiva, són qualitats que ens ajuden en general a tenir una vida més fàcil i tranquil•la, més enllà de la situació en què ens trobem, i els moments difícils són ideals per posar-les en pràctica, per reflexionar sobre les que no tenim i per gaudir i agrair les que dominem.
Com dèia la cantant i actriu nordamericana Dinah Shore, No hi ha situacions desesperades, només gent que es desespera amb les situacions. Unes obres i un trasllat: com sobreviure?
El darrer mig any he passat per unes obres i un trasllat: una experiència que m’ha permès posar en pràctica tots els meus recursos personals i inventar-me els que no tenia.
Els que hi heu passat ja sabeu de què va. Embrancar-se en una reforma o en una obra d’altre mena ens permet connectar amb un cúmul d’emocions, com són la ràbia de la injustícia (quan no ens fan el que volíem), la por de com quedarà (quan no confiem plenament amb el nostre criteri, amb la nostra elecció o amb el professional), l’alegria de la celebració (en cada final d’etapa, cada cosa bonica, cada pas).
L’estrés es fa present perquè tenim mil coses al cap, i els que treballem, som pares, i ens autogestionem l’obra encara ho tenim més complicat. Sembla que el dia hauria de tenir 48 hores i encara no acabaríem, oi?
La meva tasca com a coach m’ha permès disposar de recursos personals clau per superar les petites crisis, mantenir la calma i evitar emmalaltir perquè, tot i que sembli exagerat, pots acabar malalt.
Algunes reflexions que vull compartir amb vosaltres, sobretot amb els que passeu per una experiència semblant són que per sobreviure a una obra i un trasllat ens ajudarà molt:
– Adaptar-se al canvi i gestionar imprevistos. Quan el desastre és tan gros que no es pot tirar enrera, buscar quina és la solució. Sempre hi ha una solució que ens deixarà més o menys tranquils. És important trobar-la, negociar-la si cal amb l’industrial i gestionar la nostra enfadamenta de manera que puguem comunicar-ho des del “jo sento”.
– Ser organitzat i planificar les obres com si d’un projecte professional es tractés (calendarització, pressupost en fulla de càlcul, llista de tasques, reunions periòdiques…).
– Tenir molta paciència. Amb el ritme, amb els conflictes, amb la parella (acceptant que cadascú té la seva manera de veure i viure els aconteixements), amb els fills si n’hi ha.
– Tenir habilitats socials per tractar amb els industrials: una barreja d’assertivitat, determinació en el discurs i empatia, per no caure en la desesperació. És a dir, posar-se a la pell de l’industrial, acceptant la situació, també ens ajudarà.
En definitiva, són qualitats que ens ajuden en general a tenir una vida més fàcil i tranquil•la, més enllà de la situació en què ens trobem, i els moments difícils són ideals per posar-les en pràctica, per reflexionar sobre les que no tenim i per gaudir i agrair les que dominem.
Com dèia la cantant i actriu nordamericana Dinah Shore, No hi ha situacions desesperades, només gent que es desespera amb les situacions.
Els que hi heu passat ja sabeu de què va. Embrancar-se en una reforma o en una obra d’altre mena ens permet connectar amb un cúmul d’emocions, com són la ràbia de la injustícia (quan no ens fan el que volíem), la por de com quedarà (quan no confiem plenament amb el nostre criteri, amb la nostra elecció o amb el professional), l’alegria de la celebració (en cada final d’etapa, cada cosa bonica, cada pas).
L’estrés es fa present perquè tenim mil coses al cap, i els que treballem, som pares, i ens autogestionem l’obra encara ho tenim més complicat. Sembla que el dia hauria de tenir 48 hores i encara no acabaríem, oi?
La meva tasca com a coach m’ha permès disposar de recursos personals clau per superar les petites crisis, mantenir la calma i evitar emmalaltir perquè, tot i que sembli exagerat, pots acabar malalt.
Algunes reflexions que vull compartir amb vosaltres, sobretot amb els que passeu per una experiència semblant són que per sobreviure a una obra i un trasllat ens ajudarà molt:
– Adaptar-se al canvi i gestionar imprevistos. Quan el desastre és tan gros que no es pot tirar enrera, buscar quina és la solució. Sempre hi ha una solució que ens deixarà més o menys tranquils. És important trobar-la, negociar-la si cal amb l’industrial i gestionar la nostra enfadamenta de manera que puguem comunicar-ho des del “jo sento”.
– Ser organitzat i planificar les obres com si d’un projecte professional es tractés (calendarització, pressupost en fulla de càlcul, llista de tasques, reunions periòdiques…).
– Tenir molta paciència. Amb el ritme, amb els conflictes, amb la parella (acceptant que cadascú té la seva manera de veure i viure els aconteixements), amb els fills si n’hi ha.
– Tenir habilitats socials per tractar amb els industrials: una barreja d’assertivitat, determinació en el discurs i empatia, per no caure en la desesperació. És a dir, posar-se a la pell de l’industrial, acceptant la situació, també ens ajudarà.
En definitiva, són qualitats que ens ajuden en general a tenir una vida més fàcil i tranquil•la, més enllà de la situació en què ens trobem, i els moments difícils són ideals per posar-les en pràctica, per reflexionar sobre les que no tenim i per gaudir i agrair les que dominem.
Com dèia la cantant i actriu nordamericana Dinah Shore, No hi ha situacions desesperades, només gent que es desespera amb les situacions. 
Personalment, durant les sessions, aplico algunes eines de les Constel.lacions familiars en els processos de coaching. A vegades, amb els meus clients, reproduïm en un escenari fictici la situació que estem treballant (a través de papers a terra o de petites figures); d’aquesta manera es poden desencallar aspectes molt profunds de la persona i el client pot reconèixer i escenificar possibles solucions.
M’agrada aplicar la perspectiva sistèmica perquè parteix d’una mirada àmplia i oberta i ens permet veure com una relació poc fluïda amb el pare, amb la mare, amb els germans, amb els fills… ens dificulta les relacions i l’èxit a la vida. El que està encallat a la família es trasllada a tots els altres àmbits.
Segons Bert Hellinger, pare de les Constel·lacions familiars, podem parlar de les següent lleis sistèmiques:
ajuda el client, d’una manera ràpida i pràctica a entendre com es relaciona i interacciona amb ell mateix i amb els altres.
Ens podem relacionar des de l’estat Pare, l’estat Adult o l’estat Nen. Cada estat del jo és un conjunt de pensaments, sentiments i conductes coherents. Per exemple, si la persona està pensant, sentint i actuant en funció del que passa ara i aquí, al seu entorn, utilitzant tots els recursos disponibles com a persona madura, diem que es troba en el seu estat del jo Adult.
Com a coach acompanyo els meus clients perquè es puguin comunicar des d’aquest estat Adult – és a dir d’una manera eficaç i eficient i perquè reconeguin els avantatges i desavantatges de la seva forma de comprendre el món, relacionar-se i comunicar-se. També detectem, durant el procés, quins punts forts i punts febles tenen els seus estats Pare i Nen.
L’octubre del 2011 vaig començar a estudiar coaching i des d’aleshores la meva vida no ha parat de canviar, evolucionar, transformar-se cap a allò que realment vull fer, ser i sentir.
Què m’ha passat? D’alguns processos sóc conscient, d’altres encara no, ja que el meu procés de formació i recerca interior continua. De mica en mica, de vegades amb més esforç, de vegades sense donar-me’n compte, he anat deixant enrera barreres que m’impedien desenvolupar-me fluidament per aconseguir el que en el fons del meu cor volia. I paral·lelament he anat adquirint eines, habilitats, que m’han permès actuar d’altres maneres. He pogut explorar nous camins per on mai havia passat i descobrir nous paisatges mentre em descobria a mi mateixa.
Això és el coaching. Passajar-se pel bosc de sempre observant noves plantes, nous ocells, noves persones que se’ns havien creuat i no havíem tingut en compte i atrevir-se a explorar nous boscos, planes, muntanyes i pels més agosarats… oceans.
Fins a quin punt canviem nosaltres o canvia la nostra percepció? La percepció hi juga un paper molt important. Quan ens posem unes “ulleres noves” per veure la realitat la nostra mirada des d’un altre punt de vista fa que “canviïn” les coses. En realitat el canvi més important es troba dins nostre. La nova mirada ens obra a una nova percepció i la nova percepció ens permet transformar la nostra actitud.
En quins àmbits és aplicable això? En tots. Si parlem de relacions, l’altra persona nota conscient o inconscientment aquest canvi d’actitud i es posiciona i actua també d’una nova manera que ens evoca al desenvolupament de cadascú de nosaltres i de la relació. Però si parlem de feina, economia, oci… el nou estat ens obra a múltiples oportunitats que fins aquell moment no vèiem, tot i tenir-les molt a prop.
