La relació pares i fills

Ser pares és una gran escola de creixement personal. Cada fill, sense saber-ho, ens planteja reptes en relació a la vida, a la nostra manera d’educar, a la nostra relació de parella o d’absència de parella. Obrir-nos a aquestes senyals, rendir-nos a les coses tal com són i acollir amb humilitat tot l’aprenentatge de ser pares ens permetrà que la nostra relació amb els fills i amb la vida flueixi.

Però no sempre és fàcil. Sovint tenim unes expectatives, desitjos, il·lusions cap als nostres fills i filles que ens impedeixen tenir-hi una relació amorosa. Volem que siguin com nosaltres havíem imaginat o com ens sembla que haurien de ser. Acceptar-los tal com són, amb totes les seves fortaleses i dificultats, els ajudarà tan a ells com a nosaltres.

Perquè de vegades no acaba de fluir la relació amb els fills?

Fotografia de Juliane Liebermann a Unsplash

La relació amb els fills (o en cas de no tenir-ne, la relació amb els nostres projectes de feina, oci, voluntariat), comença des del moment que nosaltres som fills. Per això quan parlem de la relació amb els fills (o amb els projectes de vida), primer necessitem reflexionar sobre com ens relacionem amb els nostres pares.

Els nostres pares en algun moment van ser empesos a crear una nova vida. I vam aparèixer nosaltres. Estimar-los incondicionalment, sense cap “però”, és el que ens ajudarà a desenvolupar-nos a la nostra vida amb força i abundància.

Quan ens enfoquem cap a les dificultats emocionals que tenim amb els nostres pares, capficant-nos amb els conflictes amb ells, gastem molt de temps i energia aconseguint poca cosa, pocs canvis. Des de l’actitud infantil, ens costa deixar enrere allò que no van fer prou bé des dels nostres ulls, o allò que no ens agradava o continua desagradant-nos, exigint que tot sigui diferent. Però la època de la nostra infància ja va passar. Ja es va acabar. I totes les persones hem tingut carències perquè els nostres pares, igual que tothom, no van ser ni són perfectes.

Aleshores la mirada que ens pot ajudar és des de més profunditat, com fem amb les constel·lacions familiars. Veient-los com aquells que van crear la nostra vida a través de la fusió de dos sistemes familiars, amb els que sempre més estarem connectats. Prendre’ls tal com són, acceptant-los incondicionalment exactament com eren o com són, transformarà totalment la nostra relació amb ells i també amb els nostres fills i/o amb els projectes de la nostra vida.

I quan els fills creixen?

Quan els fills creixen, tot allò que els pares els hi hem donat, necessiten retornar-ho, d’alguna manera, a través de la feina, ajudant a altres persones, formant una família… aleshores és convenient i sa que ho puguin fer. Pels pares és dolorós que els fills marxin, però aquest “despendre’ns” d’ells i deixar-los volar serà el més sa i poderós per el seu desenvolupament. Quan sentim molt de dolor en aquesta fase de deixar anar els fills i filles, molt intens i durant molt de temps, probablement estem connectant amb algun trauma nostre que caldrà mirar, amb constel·lacions o alguna altra teràpia.

Així doncs, el primer pas és acollir amorosament als nostres pares tal com són per poder-nos obrir també als nostres fills tal com són i facilitar que flueixin cap a la vida amb tota la seva força i abundància.

Endavant amb els teus descobriments!

P.D. Si vols més informació sobre tallers de constel·lacions on treballem la relación entre padres i fills, fes click aquí.

Núria Balliu i Castanyer
Vilafreser (Girona), octubre 2022

Vull rebre informació de les activitats de Núria Balliu i exercicis per fer a casa.

Enviat correctament. Gràcies!