Queda molt per aprendre

Educación_social

Divendres passat es celebrava a la Facultat d’Educació i Psicologia de la UdG els 30 anys del naixement de l’Escola d’Educadors Especialitzats de les comarques gironines.

Va ser un acte emocionant i emotiu com feia temps que no vivia.

Recordar tots aquells valors i maneres d’entendre el món que m’han portat al dia d’avui a “acompanyar” persones, equips i organitzacions em feia vibrar de goig. Vaig sentir un profund agraïment per la Fundació SER.GI i per totes les persones que des d’allà em van transmetre els valors profunds de l’educació tal i com els entenia en Toni Julià.

“Ara se’n diu coaching”, criticaven alguns, volent denunciar una banalització de les formes. I és que la paraula s’ha posat tan de moda que molts s’hi han apuntat ràpidament. Amb o sense formació, amb o sense humanitat, amb o sense interessos estrictament econòmics més enllà de lluitar i apostar per un món millor ple de persones més felices… sota la paraula coach trobem persones i professionals molt variats, amb interessos molt variats.

Jo continuo pensant que el nom no fa la cosa… i em sento tan propera i mesclada, sí, sí, mesclada seria la paraula, fusionada, amb tot el que es va anar dient sobre la figura de l’educador que reafirmo la meva felicitat de dedicar-me a aquesta professió d’acompanyament, basada en el respecte, l’escolta, l’estar present en definitiva per potenciar l’autonomia, la consecució d’objectius i la felicitat de l’altre .

El fet que els estudiants que van tenir paraula des de la taula defensessin, entre altres coses com la necessitat d’un esperit crític, la necessitat de l’autoconeixement en la professió de l’educador social m’omple de satisfacció i em permet anar confirmant aquest interès creixent en millorar-se a un mateix per acabar millorant el món.

Em va encantar una cita de Makárenko que va sorgir d’una de les ponents que ve a dir que la tasca de l’educador, (i aquí podríem dir mestre, coach, terapeuta, etc.) és ajudar a la persona a ser el millor adult possible que pot arribar a ser perquè pugui així viure molt més bé amb ell mateix i amb el seu entorn.

M’hi sento plenament identificada i espero que vosaltres també!

Núria Balliu Castanyer

Docent UdG

Girona, 16 de novembre del 2016